dilluns, 19 de desembre de 2016

Mon pare em va trencar la il·lusió

Com veieu... Mon pare se'n va encarregar un any de trencar-me la il·lusió, el meu somni i les esperances. Vaig a contar eixa història que guarde amb rencor, encara que ell es descollona mentre li ho conte. Després em pregunten per què sóc tan cabrona. .

Vaig nàixer i he viscut els 26 anys de la meua vida a Vila-real, un poble que no tenim mar (ENCA QUE LA POLA ÉS NOSTRA) però estem en una plana prop de la costa, per tant, el que es nevar, nevar no neva. No neva de veritat des dels anys 50, i després aigua-neu.

Quan tenia uns 7 anys, quan els meus amics aplegaven per aquestes dates a classe després d'un gelat cap de setmana sempre em deien que s'havien anat a la neu a tirar-se amb els seus trineu MALEÏTS XIQUETS, QUE JO ME L'HAVIA PASSAT A CASA JUGANT A FÚTBOL AMB ELS VEÏNS! Llavors jo, que sóc (i cite a ma mare) "corcó de naixement i encara eres corcó" no parava de demanar anar a la neu, que ja veus, no feia falta anar al Penyagolosa... però no el que em va fer.

Els dos van acceptar, de reüll i malparlant-me, però van acceptar. Imagineu el meu goig, M'ANAVA A LA NEU! Aixina que em prepare, mon pare prepara el seu Ford Escord de 1991, ma mare al meu germà de dos anyets i alguna cosa per picar. Una volta preparats, vam fer marxa.

Anavem ja per Onda, jo veia cada volta més properes les muntanyes nevades, ben boniques elles. Eixos pins nevaets, ais, quines ganes tenia. En eixe moment ma mare comença a rumiar... i mon pare també..Alguna de "la xiqueta dels collons" vaig sentir. Vam passar Onda i JA ES VEIA NEU, PER LA VORERA DE LA CARRETERAA! Bruta, lletja PERÒ NEU!

Llavors mon pare es para en l'andana de la carretera, posa els quatre intermitents es gira i em fa: Mira, Paula, ahí tens la neu, baixa toca-la i cap a casa.

Ma mare em va baixar del cotxe, em va deixar tocar la neu PERÒ SENSE LLEVAR-ME ELS GUANTS QUE LA NEU ESTAVA MOLT GUARRA. Vaig pujar al cotxe, mon pare va donar la volta i cap a casa.

I ahi la meua primera experiència a la neu. Anys després una bona amiga em va oferir anar amb la seua família i vaig anar amb ella. Però no l'he vista ja mai més.

Sóc una desgracià de la costa.


Vull jugar a la neu un altra volta.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No tingues por, si tens alguna cosa que dir, ja saps; COMENTA!