dilluns, 19 de desembre de 2016

Mon pare em va trencar la il·lusió

Com veieu... Mon pare se'n va encarregar un any de trencar-me la il·lusió, el meu somni i les esperances. Vaig a contar eixa història que guarde amb rencor, encara que ell es descollona mentre li ho conte. Després em pregunten per què sóc tan cabrona. .

Vaig nàixer i he viscut els 26 anys de la meua vida a Vila-real, un poble que no tenim mar (ENCA QUE LA POLA ÉS NOSTRA) però estem en una plana prop de la costa, per tant, el que es nevar, nevar no neva. No neva de veritat des dels anys 50, i després aigua-neu.

Quan tenia uns 7 anys, quan els meus amics aplegaven per aquestes dates a classe després d'un gelat cap de setmana sempre em deien que s'havien anat a la neu a tirar-se amb els seus trineu MALEÏTS XIQUETS, QUE JO ME L'HAVIA PASSAT A CASA JUGANT A FÚTBOL AMB ELS VEÏNS! Llavors jo, que sóc (i cite a ma mare) "corcó de naixement i encara eres corcó" no parava de demanar anar a la neu, que ja veus, no feia falta anar al Penyagolosa... però no el que em va fer.

Els dos van acceptar, de reüll i malparlant-me, però van acceptar. Imagineu el meu goig, M'ANAVA A LA NEU! Aixina que em prepare, mon pare prepara el seu Ford Escord de 1991, ma mare al meu germà de dos anyets i alguna cosa per picar. Una volta preparats, vam fer marxa.

Anavem ja per Onda, jo veia cada volta més properes les muntanyes nevades, ben boniques elles. Eixos pins nevaets, ais, quines ganes tenia. En eixe moment ma mare comença a rumiar... i mon pare també..Alguna de "la xiqueta dels collons" vaig sentir. Vam passar Onda i JA ES VEIA NEU, PER LA VORERA DE LA CARRETERAA! Bruta, lletja PERÒ NEU!

Llavors mon pare es para en l'andana de la carretera, posa els quatre intermitents es gira i em fa: Mira, Paula, ahí tens la neu, baixa toca-la i cap a casa.

Ma mare em va baixar del cotxe, em va deixar tocar la neu PERÒ SENSE LLEVAR-ME ELS GUANTS QUE LA NEU ESTAVA MOLT GUARRA. Vaig pujar al cotxe, mon pare va donar la volta i cap a casa.

I ahi la meua primera experiència a la neu. Anys després una bona amiga em va oferir anar amb la seua família i vaig anar amb ella. Però no l'he vista ja mai més.

Sóc una desgracià de la costa.


Vull jugar a la neu un altra volta.



divendres, 28 d’agost de 2015

Anada de volà



Quan tenim alguna cosa nova entre mans, als meus amics i a mi la pilota se'n va de marxa!




dilluns, 17 d’agost de 2015

La Pandemia de "MHyV"



Arrel de que la meua cosina ha posat a la televisió “Mujeres, hombres y viceversa” (molt a pesar meu de que no sap que vol dir l'última paraula) m’ha sorgit un dubte, com merda hi ha milers de persones que segueixen aquest lamentable espectacle, ho viu dia a dia i els fan els seus ídols? De veres, és una cosa que no entenc.

Per a qui no sàpiga què és aquesta aberració televisiva només vos dic que s’emet en T5, lloc de grans creacions com “Aquí hay tomate”, “Gran Hermano”, “Isla de los Famosos” o “Sálvame”. És simplement un canal fet per al entreteniment del cervell que no vol treballar, el que jo dic: cervell vago.
I es que en tots aquests programes, tots, només hi ha xillits, muntatges, guions que donen pena. Però el pitjor no és el contingut d’aquests “programes”, per dir-los d’alguna forma, el pitjor és vore com tenen milers de seguidors per tot l’estat espanyol i com a twitter fan TT una cosa d’eixes quasi diàriament... i si et dóna per ser un poc cotilla si llegeixes els tweets dels fans t’adones que la gran majoria els queda anys per a poder escriure un monosíl·lab sense cap falta d’ortografia. I si llegeixes els seus twitters, el nivell cultural y social és deplorable.
Vulgueu o no això és preocupant. Penseu que ixos pagaran la seguretat social de moltes persones que ara treballen com a rucs per a sobreviure. Si es que això de les pensions existeix i el capitalisme neoliberal no ens absorbeix en la merda... però això és un altre tema.

M’agradaria saber què vos aporta, i no digueu que vos entreté per que vos puc donar un fum de llibres que llegir i series a vore per a entretindre i passar una gran estona i a més reflexioneu, us divertiu I FEU TREBALLAR EL CERVELL.

De veres, què és el que veieu en eixe tipus de programes? Ho he intentat vore per poder tindre una millor opinió però no aguante més de 3 minuts contants. És impossible vore tant de garrulo fent el subnormal. Ho sent. No puc.

I la pregunta  és seria, de veres.

diumenge, 2 d’agost de 2015

La por a quedar-se pelat



La falacrofòbia és una de les pors més comuns que he vist als homes de la meua edat i una por que em sembla estúpida ja que la seua pròxima alopècia està més que sabuda des de que descobreixen que els seus pares són calbs i que voleu que us diga no em sembla una sorpresa.
Tal volta és per que vinc d’una pare amb més melena que jo i no té a penes entrades o d’una mare que té més mata que un gos d’aigua. Tal volta siga que jo, a no ser que siga per alguna malaltia, no em quedaré mai calba i tampoc el meu germà. O tal volta em sembla que preocupar-se per una cosa que és impossible evitar és estúpid doncs és com preocupar-me, fins llevar-me la son, de que un dia les meues mamelles penjaran i tindre varius a les cames. És tant obvi que em sembla una preocupació de més tindre-la.

Farà uns mesos veient el programa de Buenafuente de la Sexta Berto Romero va dir al seu company una frase específica que no se m’oblida: “Què curiós que et deixes més barba quan més pèl et falta al cap” i és que era de veres, el seu copresentador tenia cada volta menys pèl però la barba cada volta era més espessa. Gràcies això vaig començar a fixar-me en la gent i els homes en sí i redéu QUINA PUTA RAÓ TÉ BERTO, HÒSTIA. I és que em vaig adonar que els homes de la meua edat que s’estan quedant calbs prefereixen quedar-se amb quatre pèls posats de forma estratègica mentre es deixen créixer la barba (i el pèl del cos en sí, que no veges quins ossos pardos trobes per la platja... quasi més i són per utilitzar d’estoreta) i carinyos NO QUEDA BÉ. De veres.

Ell és un pelut-pelat famós
A pesar de ser dona de pèl espès, llarg, rullo inclús per alguns és preciós he patit de prop aquesta falacrofòbia i no per que tinga por que algú és quede calb sinó més bé per que no paraven de donar-me la tabarra; Amics, parelles, veïns, companys de classe, gent desconeguda borratxa pel Manowar... O siga, que no sé per què sempre he acabat rodejada de tios amb una complex a quedar-se sense pèl que és més preocupant eixe complex que és de psiquiàtric que no l’alopècia en sí. Quan estos venien amb el seu drama capil·lar jo només tenia una cosa a dir: “I QUÈ SI ET QUEDES CALB!” I es que és de veres, no és cap malaltia terminal, ni cap deformació que et lleve capacitats motores ni res per l’estil NOMÉS ET QUEDES SENSE EL PUTO PÈL. I hòstia, que has tingut tota la teua puta vida per adonar-te’n i de tots els tios que he conegut amb aquest problema només u s’ho ha pres amb filosofia i li té igual. NOMÉS U. HÒSTIA.
I és que la majoria d’aquest xics prefereixen comprar-se milers de productes que tallar-se el pèl o alguns rapar-se’l (bàsicament per que acaba sent un pelut pelat i l’hem cagada). El pèl no et fa més guapo: si tens la cara bonica la tindràs amb o sense pèl... això sí, si eres més lleig que un buldog francès cagant el pèl et feia un favor però tal volta amb una rapaeta i una barba espesseta quedes inclús sexy (I Delf, carinyo meu, tu eres el primer cas que sé que penses que eres més del segon ¬¬).

Sempre veure la por a l’alopècia una verdadera tonteria, com he dit, és comparable a la que jo d’ací uns anys tindre les mamelles caigudes i varius (que lo meu té més solució també és cert) però no em lleva la son. Pitjor serà quan tinga fills que les estries creuaran tota la meua panxa i les meues mamelles tiraran a xorro llet però, i què? És una cosa que tinc més que assumida i em té verdaderament igual i és tal volta per això que no entenc eixa por absurda pel pèl i la seua pèrdua.

Com seria Tarzan de Disney en persona. Ojú.
Homes del món, si teniu parella i la vas conquerir amb pèl no et deixarà per un Tarzán del Disney (que redéu com està la pintureta en persona) sinó que et continuarà volen amb els teus defectes i sinó és que una filla de gran puta. Amb carinyo i amor.
Homes del món que no teniu parella, tranquils, lligareu tant com ho fèieu abans. Els heterosexuals ho tenen més complicat amb pèl o sense ell, així que no tinguen expectatives altes. Els homosexuals solen ser igualment igual d’eficaços amb o sense pèl. I els transsexuals amb alopècia CONTINUAREU IGUAL DE SEXYS, US ODIE (en realitat no :P).

En conclusió, és que em vaig fent gran. La gent del meu voltant es casa, té fills, es queden calbs, es compren pisos i jo ací. I dic, cal preocupar-se tant pel teu pèl que no per totes les coses meravelloses que t’esperen i que no veus per culpa del teu estúpid complex a quedar-te pelat? Tat que no?
Ser un poc més positius a volta ens vindrà millor a tots. I que per sort el meu actual nuvi no té eixa por maleïda i es viu millor sense la discussió setmanal pel puto pèl.


Besets.  

dissabte, 23 de maig de 2015

Els mil i un usos del Carril Bici a València



Els habitants de València, els que estudiem i/o treballem al Cap i Casal i els seus visitants tenim una xarxa de carril bici, no molt gran ni molt extensa, però al menys es comença per alguna cosa... La idea d'anar en bici, de la creació de “Valenbisi” (bicicletes que estan fetes per a rebentar-te les cames, fer-te més forta que Hulk i a més tens que competir per a tindre un lloc on aparcar-la) i de fer aquestos carrils no fa gaire anys o al menys, no fa molts anys que la gent agafa la bici per la capital valenciana per transportar-se.
I es que es nota que no fa molts anys, o que no s’ha publicitat com diu, per que la gent no sap per a que serveix el carril bici, es veu que el nom en sí no dóna prou informació. Es per aquesta raó per la que faig aquest post explicant els mil i un usos del carril bici a València, a part de la obvia: 
 
Les bicicletes del dimoni.
  •           Carril bici per a monopatins (no skate MONOPATÍ). Val, entenc, és un lloc segur per on anar a més de   que té rodes. Ho passe. Això sí, no suporte quan van fent zig-zag i no saps per on adelantar.
  •           Carril bici per a patins. Dic el mateix que abans.
  •           Carril bici per a córrer. AIXÒ SÍ QUE NO. No em molesta que els “runners” vagen pel carril, no, em molesta i em fot que van en grups i no pots passar per que estan amb la música que porten no et senten i encara et miren en mala cara.
  •           Carril bici per passejar als fills: No es conya. Són prou els pares que van en parelletes de carrets a passejar als bebès en els carrets PEL CARRIL BICI. Després si ocorre una desgracia encara tindrem nosaltres la culpa: Senyors pares inconscients, teniu al costat una cera de diversos metres, no em toqueu la figa i no poseu en perill als vostres bebès i a nosaltres!!
  •           Carril bici per als auelets de la bigcity. Sí, en esta ciutat quan la vesprada va donant pas a la nit una brigada de iaios ixen a passejar per baixar el colesterol i el sucre. Em sembla molt bé que deixen Telecinco del costat i vagen a reflexionar sobre el que ha dit la Esteban eixa vesprada però per favor QUE NO HO FAGEN ANANT PEL CARRIL BICI AMB LA SEUA LENTITUD I EN GRUPETS. Per que sí, van a passejar pel carril queixant-se de les pastilles que es prenen i si els dius que s’aparten no només et miren amb mala cara sinó encara tenen unes agradables paraules, entre les poques que he arribat a sentir “aquesta joventut és molt maleducada”.
  •           Carril bici per a les motocicletes. De “les motos en València aparquen en la vorera i té igual l’estreta que siga” aplega “anar pel carrer és massa mainstream i ens mola anar pel carril bici a fer companyia als que van també en dos rodes” i així és, senyors, més d’una moto m’ha adelantat i més d’una m’he creuat. Com si fora lo més normal del món, eh, que el lloc on diu “carril bici” tinguen que anar motocicletes.
  •           Carril bici per a cotxes. Sí, com llegiu COTXES. I es que quan el València CF juga l’avinguda que té més carril bici de la tota la puta ciutat, la Blasco Ibáñez, els cotxes i la gent que va a vore als seu equip dels seus amors aparquen on volen. Literalment. Un dels llocs predilectes són les eixides i entrades als carrils bicis i als propis carrils bici. Però això no és el més hardcore, el més hardcore que he vist és un cotxe anat PEL CARRIL BICI que em vaig tindre que apartar a un costat al gespa per a que passara el puto cotxe.
Si ja tenim la majoria de nosaltres que gastar la valenbici (no portem la bici de casa per que la mitjana de bicis robades és superior a la gent que diu “xé nano”) a més, tenim que lidiar i compartir el carril bici amb vehicles motoritzats i persones que 5 metres de vorera no és suficient per a passejar tranquil. 

Espere que aquesta classe de per a que s'utilitzen les coses els puga fer servir.

dilluns, 6 d’abril de 2015

Sóc ministèrica... que no histèrica. Que també.



Sóc ministèrica. No, res a veure amb la histèria sinó més amb un ministeri. No, no sóc funcionaria COM, SI NO HI HA OPOSICIONS?.
El ministerisme, ser ministèric, etc. és un fenomen que ha fet una sèrie 100% de producció espanyola i a més ho fan en una televisió manipu... pública espanyola . SÍ, SÍ. ES DE VERES. Qui m’ho anava a dir a mi, que jo, fan de series de producció anglesa o estadounidense acabaria enganxadíssima a una sèrie com és “El Ministerio del Tiempo”.

La meua història amb aquesta sèrie comença fa quasi any i mig quan una noticia deia “llega el Doctor Who espanyol”, titular que va enfadar, enfurir i tots es sinònims possibles als whovians (fans de la mítica sèrie de Doctor Who). I clar, jo, com a whovian em vaig quedar de pedra al llegir els titular que parlaven del tema.
Un d’ells parlava dels seus creadors: Pablo i Javier Olivares, i jo, sense vergonya (ja, ho sé, no tinc de normal i no és una sorpresa), vaig anar a Javier i li vaig preguntar directament com estava la cosa i li vaig felicitar per voler dur a terme una sèrie de ciència ficció en espanyol (que sí, que en català igual m’haguera molat molt, però ja que el castellà és la meua segona llengua, no vaig a fer-li el lleig).
Ell va ser molt simpàtic i va contestar quasi ràpidament (podeu comprovar en les seues xarxessocials com és una persona molt activa i contestarà qualsevol dubte que tinguessobre qualsevol treball seu). I jo, mentre, vaig ser la seua defensora en facebook i twitter (fet que em va reconeixer en aquest tweet i em va emocionar moltíssim). Molts em van dir de tot, van insultar a la creació dels germans Olivares i van posar el crit al cèl per imaginar una cosa que ni tant sols coneixien. I ARA, EIXOS MATEIX, SÓN UNA PANDA DE LLEPA CULS QUE COMENCEN A SER ELS MÉS MINISTÈRICS DE TOTS... Però això és un altra tema ¬¬’.

Fa cosa d’un mes van fer el primer capítol (SI MAI L’HAVEU VIST AL RTVE.ES ESTÀ TOT) i des del moment u em vaig enamorar de tot al seu conjunt: el seu guió, la posada en escena, els actors, la història,... tot. Un conjunt magnífic que et trasllada durant poc més d’un hora a un món fictici per que tothom desitjaríem que fora real.
La sorpresa va ser quan em vaig adonar que jo no era l’única boja que s’havia quedat apardalada davant de la pantalla, sinó que en twitter va ser TT #MdT1 y #ElMinisterioDelTiempo, a més, de tot el que va ocórrer en eixe capítol i els personatges que ahí van aparèixer. I va començar, des del primer episodi un fenomen fandom que mai abans en la història de les sèries espanyoles havia passat.

Ara són milions les imatges que trobareu sobre aquesta obra mestra, a més, d’un joc de rol, d’un altre joc de rol fet per un professor d’història (el que fem els historiadors per a crear emoció i ens puguen creure quan diem que la nostra passió és meravellosa...), relats, etc, etc. Tumblr està ja ple de coses, i twitter és un formiguer de gent pujant enllaços i demés, a part de que els personatges tenen conters de twitter; Des Alonso Entrerrios, a Salvador Martí o el propi Velázquez. 
A més entre els meus amics, ara, aquesta sèrie, és un tema més del que parlem. I de Velázquez COM NO PARLAR DE VELÁZQUEZ.
A més, ha sigut tal la pressió a les xarxes socials amb el hastag #RTVERenuevaMdT que finalment s’està duent a terme una negociació de la seua renovació i de una nova temporada de 8 capítols.

I AIXÒ EM RECORDA QUE NOMÉS ENS QUEDA UN CAPITOL PER ACABAR LA PRIMERA TEMPORADA, AAAAAAAAAAAAAH. AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH

I ho dic de veres QUÈ FEU QUE NO VEIEU EL MINISTERIO DEL TIEMPO.

Una salutació de una ministèrica oficial jojojoo